jueves, 9 de octubre de 2008

JA6

Claramente todo empezó a fuego lento y más claro aún, seguía a fuego lento. Es arriesgado llamarle de este modo, creo que empezó más apagado que otra cosa. No solo por mi iniciativa, sino por cosa de nombres y números y años. Tampoco podía ir de otra manera si era yo la que había puesto el agua a hervir, y era yo la que lo alimentaba. Era lo más común del mundo, quizá empezó porque sí, porque era lo que tocaba en aquel momento. Aunque aquello se volvió algo loco. Suerte que tenía a M, que me acompañaba allí donde fuese mi locura. A veces tenía sabor a tristeza (aquella que se cura con la comida) y muuuy de vez en cuando parecía que sabía a Pans sin lágrimas. Y aquello no podían ser síntomas de nada más, dependían totalmente de la música de aquel piano. Si a mi no me importaba una mierda lo que sonase, lo que necesitaba era oírlo y -sin duda alguna- verlo. ¿Podía pretender algo más? Le escuchaba cada vez más, y podía oír su música cada día, cada vez con más intensidad, pero aquello no lo cambiaba nadie, y menos yo. Lo que realmente jodía era tener que aceptarlo, seguro que era cosa de años, o de experiencia, quién sabe. Eso lo tenían muy claro los que le rodeaban, que sabían exactamente cual era mi posición, y sabían también que seguiría siendo la misma. Entendían el porque de cada uno de nuestros movimientos, y eso jodía, jodía mucho.

Algunos le llamaban casualidad, pero M y ellos -sabelotodo- sabían que en este caso la causalidad era cero 0. La intención no era esa, pero era inevitable -era como cuando alguien atropellaba involuntariamente a una vieja, cuando circulaba a 150km/h. Todo aquello sabía cada vez más a locura llena de inocencia,
aunque al final siempre sabía todo a ti.

sábado, 30 de agosto de 2008

lágrimas de desamor ruedan por la página de un blog.


(sabina)

miércoles, 30 de julio de 2008

adéu

Senyors i senyores aquest blog queda (temporalment) tancat, hi ha massa merda escrita.




bob marley song (live) - manu chao

hey Bobby Marley
sing someting good to me
this world go crazy
it's an emergency… yeeee!

sábado, 31 de mayo de 2008

Ella

Es verdad que cuando te acostumbras a una cosa es difícil dejarla ir, y más sabiendo que te sentirás vacío e inútil, y que nada te llenará como lo hizo el pasado, o como lo hizo ella. Fue ella quien te robó tus sueños, y con la que los compartistes. Fue a ella a la que te volviste adicto, a ella y a todo lo suyo. Te habías acostumbrado de tal forma al calor de su mirada, a su olor -con el que compartías cama cada noche-, a su bonita y perfecta sonrisa, que se te hacía imposible vivir sin ella. Le pedías cada día que cuando se fuera te rocordara, a ti, y a lo que soliais ser. Quizá lo hizo, pero con un solo portazo pudo llevarse con ella tu alegria, pudo con un simple adiós matarte. Ella fue la única. Y ahora cada noche la imaginas y la reinventas, la heces tuya otra vez. Vuelves a compartir con ella tus sueños, la amas como siempre lo has hecho, pero ahora eso ya no tiene sentido, no cuando has muerto.




miércoles, 30 de abril de 2008

Mallorca


Des d'aquí només el cel gris, entre les teulades, color de pedra vella, d'ala de colom, perquè aquí no arriben les cigonyes. El cel, des d'aquest balcó i en aquesta hora és sempre gris, usat, casi ranci. Però a vegades per trencar la normalitat i la serietat d'aquest color ella entra per aquest portal. Se'm fica per les puntes dels dits dels peus i de les mans, pels ulls i per la boca i se m'instal·la dintre meu. Llavors m'acostumo a la seva presència i m'hi sotmet cada dia sense reserves. De cop els fanals s'encenen i el cel oblida el seu olor de regrís i es torna negre i dorm. El que més m'agradava era el color blau, la remor de les ones, i l'olor, l'olor nova que mai no havia sentit... L'aigua era freda, però m'encantava. Jo sempre volia endur-me'n un tros, però vessava entre els dits, per més que els apretava.


T'enyoro, enyoro la mar, la nostra.


martes, 22 de abril de 2008

fum

Ahora sólo quiero volver a casa. Volver a casa, tumbarme en la cama, cerrar las persianas y los ojos y sumergirme en la nada, arropada por capas y capas de oscuridad que vayan asfixiándome lenta y dulcemente. No estaría de más seguir así. Huir de ésas verdades, más que ciertas, que retumban en mi mente en cuanto me acerco a ellos. Aquellos que hablan, y que desgraciadamente gritan para que les escuche, aunque esto ya lo tengo superado.




(Fum fumat)

martes, 15 de abril de 2008

Me vuelvo a perder

No sigo un rumbo fijo, me muevo de nada en nada, sin ningún destino. Empeñada en la inútil huida de mi misma, en busca de un lugar donde sentirme bien. Quiero dar por terminada esta historia, y lo intento desesperadamente. Huyo de una realidad, y siempre que lo hago acabo perdiendo. Aunque ahora las cosas han empeorado, ahora ya no es uno sino dos, ahora si que me rindo. Pero otra vez caigo en la posibilidad de borrarlo todo y olvidar, olvidar. Sé que no será así, y lo sabes tú también. Lo he intentado demasiadas veces para seguir confiando en mi misma.
No sigo un rumbo fijo, me muevo de nada en nada, y aunque lo intente no lo conseguiré.

Es difícil entenderme, aunque tu lo harás.

lunes, 7 de abril de 2008

Me gustaría

Me gustaría decir que cada día que pasa supone una nueva pincelada para añadir al que será tu retrato definitivo. Me gustaría decir también que cada día que pasa va matando tu juventud lentamente. Cada día o cada año nuevo supone más experiencia, y, por tanto, dicen, más sabiduría y serenidad. Cada noche supone el recordatorio puntual de tu conciencia: hoy tampoco has hecho nada con tu vida. Me gustaría que el día de hoy se borrase definitivamente de mi retrato. Un día, ante todo, odioso y triste. Vaya, el hoy no me aporta nada más que rabia e impotencia. He borrado ya la esquina izquierda de la pizarra de clase, he borrado con todas mis fuerzas ésas dos letras que tanto me dolían. Aunque seguirán cada día en mi mente, haciendo que la desesperación aumente incondicionalmente en mí. Me gustaría que esa ficción, la que me recuerda a ti, se convirtiese ya en realidad. Eso supondría un gran alivio, sin tener en cuenta lo difícil que me resultaría que desaparecerías. Oh! Me gustaría no contradecirme con tanta facilidad. Es sorprendente ver como escondo la verdad, seguramente es más sencillo esconder el dolor. Pero, igualmente, cuesta encontrar una explicación lógica. Y sé que el cinco va a darme vueltas por la cabeza, hasta que llegue el día esperado, aunque no sepa muy bien que quiero que ocurra ése día, y no es lo que pensáis. Aunque el tiempo que transcurra se haga eterno. Llegará.

Está bien, todo bien.

martes, 1 de abril de 2008

trans

Ganas de verano. Ganas de calor, de amigos, de diversión.
Es sorprendente como un día te acuerdas de ellos, por casualidad, y te entran unas ganas repentinas de verlos de nuevo. Muchos recuerdos enlazados que me conducen a una fantasía emocional. Me encanta esa sensación a libertad que envuelve mis días cuando estoy con vosotros. Y los dias pasan, y de aqui unos meses me tendreis de nuevo allí.


Quizás el olor a sal o el volver a sentir el calor del sol después de un largo invierno.

martes, 11 de marzo de 2008

HIpocresia

És tan ridícula la gent. Creuen que et coneixen molt bé, que entenen perfectament la teva situació, i van donant-te consells, perquè segueixis els seus passos. Se senten molt importants al “ajudar” a tothom que troben oportú, donant consells totalment superflus, que no et treuen el dubte, sinó que tel fan més gran. Però si estan ells més perduts que tu! La gent es tan superficial. Es creuen amics de tothom, i fan veure que els importen, els donen suport quan ho necessiten i els hi mamen el cul tot el sant dia. No tenen ni idea de qui ets, de com ets, i no obstant et diuen com i quan has d’actuar.
Conformem-nos amb el que som i amb el que tenim, no intentem sempre ser més, o ser més “guais”.

Trist, però cert.
Perdó per aquest text, però és el que hi ha.

jueves, 6 de marzo de 2008

NO HACE FALTA LEER

Dos horas seguidas de informática pueden alterar el sentido de dos muchachas aburridas. Aquí tienen el resultado. Y es que esto de enviar e-mails larguísimos a alguien que tienes al ordenador de al lado es divertido.


PAULA:


Marta ens fem preguntes d'història pel hotmail ok? Bé si et fa pal no fa falta, perquè a mi me'n fa una mica, crec que només ho he dit per omplir pàgines, amb paraules buides i absurdes, només per complaure't i poder veure com es va allargant de mica en mica aquest mail. Sé que tu, particularment, tu, em podràs entendre. I estic aquí posant cada cop més bestieses. Perquè? Per complaure't. I ara no malpensis i creguis que no ho faig de gust, perquè t'estaràs equivocant. Estic contenta d'estar escrivint-te, perquè crec que una mica si quer val la pena, encara que t'estigui tocant molt els nassos, o qualsevol altra cosa, qui sap, segueixo aquí, firma, escrivint-te com una senyora de l'alta societat. Però no ens enganyem, no ho sóc. Només és una impostura. Estic a menys de dos metres de tu, escrivint-te un mail, entres que tu fas veure que estudies. Potser és veritat que ho fas, però no t'ho recomano. D'aquí a dos dies ja no te’n recordaràs. No ho dic com a una crítica, sinó com a una opinió. Trobo que va bé opinar sobre coses que trobes oportunes, mai se sap a on pots arribar així.Però que sàpigues que en part està bé que estudis, podràs arribar a casa i dir-li a la dona de fer feines, al pare, la germana o si no hi ha ningú a la gossa, que has estudiat. I tu et sentiràs bé, encara que sàpigues que no has fet res. Tranquil·la, tindràs la sensació de feina feta, que encara que no l'hagis fet, tindràs la sensació d'estar avançant en els estudis. S'ha de dir, vius en un mon oníric. Somies massa, Marta. Deixa d'estudiar, t'ho dic per el teu propi bé. Intenta, almenys intenta, entendre'm. Porto ja una estona escrivint-te, i podria seguir si volgués, però et veig ansiosa per rebre el meu missatge, del qual te n'enduràs una decepció. Perquè està ple de bestieses, de paraules buides, sense cap mena de sentit, i tu et demanaràs ¿quina pèrdua de temps no? Doncs no Marta, només ho he fet per una raó; per fer-te FELIÇ.

Ara és el teu torn, pots no respondre'm o dir-me que sóc una prima,que ho entendré. Ho entendré perquè ets tu, sinó no.

MARTA:


Trobo oportú discutir això que durant tot el mail m’has estat comentant (o criticant, o argumentant, o aconsellant...). Crec que el que faig o deixo de fer és assumpte meu, on tu ni hi entres ni hi surtis. Crec que la teva opinió sobre el que està bé o no, és a dir sobre el fet que he de deixar d’estudiar si no vull que m’agafi una paràl·lisi mental és més una idea generalitzada per la societat que està en contacte amb els joves adolescents que una opinió teva interioritzada i personal. Però ara me n’aniré per les branques. Crec que pot ser interessant que obris els ulls, mitjançant una explicació breu sobre la societat actual. Sona a tòpic, ho sé, però aquest cop aniré més enllà, i em donaré alguna llibertat a l’hora d’expressar-me. Bé crec que tu estàs dins del grup d’adolescents manipulats per la tonteria i la estupidesa amorosa d’avui en dia. Les pel·lícules de Hollywood ( R ), la música que escoltes(em), la manera de viure... Tot això ens fa ser persones més egoistes i menys intel·ligents. Els adults estúpids i manipulats també per una tonteria estúpida que els condueix a infravalorar-nos, com si ells no haguessin passat mai per aquesta mateixa sensació d’estupor i encantament cap a tot i cap a tothom. Amb això no t’estic defensant, a tu i als milers de joves manipulats –incluida jo- ni tampoc t’estic culpant a tu del problema social que envolta a la major part del món –excepte al tercer món- creat per una sèrie de factors que nosaltres mateixos hem creat. Senyor!, sona graciós. La nostra merda ens destrueix! Això sembla una cadena alimentària destructora que, generació rere generació, farà el possible per no desaparèixer, i seguirà creixent i augmentant la seva intensitat i per tant problemàtica.


Un cop dit això, que era simplement per ensenyar-te a argumentar en vista del teu mail, vull dir-te una altra cosa. Vull dir-te que el teu mail no era ple de paraules buides i sense sentit, per omplir pàgines en blanc. Les paraules que tu avui has creat, aquestes que dius que són buides, en realitat no existien. Avui han començat a existir, després que tu decidissis que havien d’existir. Doncs bé, sento espatllar-te la teva invenció, però aquestes paraules NO existeixen. Totes les paraules estan plenes de vida, siguin quines siguin, siguin com siguin. Un text és més o menys interessant, sempre i quant estigui format per paraules. Les paraules son essència si es saben utilitzar correctament. Les paraules son coherència i evolució, són visió de futur, són civilització humana. Per tant, crec que dir que les paraules són buides és un insult, no només cap a la gent que s’estima les paraules, sinó cap a la humanitat, cap a tota la humanitat. Fixa-t’hi, la broma a acabat sent un problema mundial que ens afecta a tots –gairebé com el canvi climàtic- però amb un poder de destrucció MOLT major. Veus, oi, que no es pot jugar amb les paraules? Les paraules són diversitat, com la humanitat, com el món. Jo m’estimo el meu món, i m’estimo les paraules, t’agrairia que si us plau retiressis les teves paraules i fossis més considerada a l’hora d’expressar-te. Aquest cop només has creat un problema mundial, pots estar tranquil·la.


Em queden molts aspectes per comentar, però no tinc ni temps ni forces. Així que això s’acaba aquí, amb dues conclusions importants, crec que amb dret de ser considerades. No m’agrada que es jutgin les paraules sense conèixer, o que es cregui que es coneixen –això encara es pitjor. I m’agradaria que fessis teva la idea que pertanys a una adolescència temporal normal, una etapa plena d’entrebancs, però preciosa. És el camí cap a la vida, no ho oblidis.


PAULA:


Trobo que no has estat gaire encertada quan has relacionat el fet que jo et digués que no estudiessis amb la societat actual, l’adolescència i la merda que ens envolta Marta. Trobo que t’has desviat molt del tema, i que no es pot relacionar un comentari que no volia arribar enlloc, amb un problema que ens afecta de ple tant a TU com a MI. Hauries de tenir més consideració al fer comentaris, i no generalitzar una sèrie de normes amb tota l’adolescència; encara que pràcticament tots els joves s’hi puguin sentir identificats. No pots dir que el meu comentari sigui una idea generalitzada per la societat. Estàs totalment errada. La finalitat del meu comentari era omplir una pàgina en blanc, i em sap greu si per tu dir això és insultar el teu món o les paraules, perquè potser en part tens raó, però aquí has donat una idea TEVA, i l’has englobat de manera que jo en surtis perjudicada. Però aquest fet el discutiré posteriorment. Ara em vull centrar en el problema de la societat. És veritat que jo estic dins del grup d’adolescents manipulats per la tonteria i la estupidesa amorosa d’avui en dia. Les pel·lícules de Hollywood, la música que escolto, la manera de viure... Tot això ens fa ser persones més egoistes i menys intel·ligents. Però si això és el que passa a els adolescents, a tots els adolescents, incluit a TU. Si sabem que això és el que passa quan tenim la nostra edat, no pots pensar, fer un pas endavant en la teva intel·ligència, ja que sembla que en tens tanta, i imaginar que això és un fet. No pots pensar que si sempre és així, no és que sigui res dolent, sinó que ha de ser així i que seguirà sent així sempre? Trobo que tant tu com el ( R ) vareu utilitzar aquesta veritat, incòmoda o no, com diria Algore, com a excusa. De fet, tothom ho utilitza com a una excusa, fins i tot els nostres professors. Això si que no és correcte. NO podem dir que estem dins d’un grup d’adolescents per excusar la nostra tonteria i les nostres històries amoroses. N’estic del tot en contra. A tu també et molesta quan la nostra professora ens ho diu, doncs no trobo correcte que tu ho facis ara. És una excusa per tapar els nostres defectes i dissimular tots els actes o impulsos que fem o que tenim. No sé, potser la que hauria de reflexionar ets tu Marta.


Ara vull parlar-te sobre les paraules. És veritat que el meu mail no estava ple de paraules buides i sense significat, perquè sinó no serien paraules, i ja que totes les que vaig utilitzar sortien al diccionari, és inapropiat dir que no tenien sentit. Si al respondre’m et referies a això n’estic del tot d’acord. Ara bé si el que em volies dir era que el primer text que t’he escrit no era un text buit, sense cap argument ni un fil conductor prou interessant, estàs equivocada. Primerament em sembla molt bé que per tu les paraules siguin molt importants, encara que crec que no t’hi has trencat molt el cap per deduir-ho. Perquè si no existissin, no hi hauria la comunicació, ni ningú s’entendria amb cap altra persona, que és un fet estrictament necessari en una societat, i més en la que vivim actualment. Per tant, vull dir-te que per mi el meu text era buit, encara que una sèrie de paraules, existents, hi sortissin escrites. El meu text no volia arribar enlloc, en canvi ha fet que tu et manifestessis contra les meves ideologies. No tinc gaire coses en contra el que has dit en aquesta segona reflexió.
Per tant abandono, estic cansada de donar voltes i voltes a una cosa que no ens portarà enlloc. Ara decideixes tu com acaba el text, encara que no el penso publicar.


La veritat, qui hagi arribat a llegir-se tot el text fins arribar a llegir aquestes paraules, té molt de valor. Potser el nostre “debat” no l’ha dut enlloc, potser està impressionat per lo rares que som, tant la Marta com jo, Paula, o potser no pensa res. Aquell que s'ho hagi llegit tot, serà lliure d'opinió.

miércoles, 5 de marzo de 2008

una vanidad




A decir vedad nunca creí que me fuera[n] a importar. Pero mi interés hacia él[los] aumentaba repentinamente. La probabilidad entraba en juego en ese momento y confieso que sólo entonces me di cuenta -bajo una nueva luz que me iluminaba- que quizás sí. Y tuve la esperanza, sí, la tuve realmente de establecer una bonita relación con él[los], ¿cómo decirlo?, algo parecido a una amistad. Si, yo le[s] miraba como él[los] miraban a cualquier ser humano. Con curiosidad por sus impulsos, habilidades (y debilidades), motivos, reacciones. Realmente interesante. Había estado esperando con ilusión una charla con él[los].
Se trataba de una persona impresionante. De entre todas sus dotes la que destacaba con mayor intensidad, la que me proporcionaba mayor sensación de realidad, era su capacidad de hablar, sus palabras. Me quedé absorta ante su mirada. Sus ojos reflejaban una madurez descomunal. Era francamente admirable. Mientras las orillas cubiertas de hojas de otoño pasaban deslizándose lentamente ante nosotros, yo escuchaba su voz. El ruido de la ciudad quedaba atrás; interminables metros de silencio se sucedían, y nosotros seguíamos.

La verdad, fue una fantástica vanidad que encajaba con el estado onírico que impregnaba mis días últimamente. ¡Por Dios! ¿Acaso yo no podía ser feliz? En cierto modo no habría podido sentir mayor soledad y desolación si no hubiera alcanzado mi destino en la vida. Me aterraba la idea de haber perdido el inestimable privilegio de escucharle otra vez.


lunes, 3 de marzo de 2008

por verte sonreir


y ahora,

cansado de mirar tu foto en la pared,
cansado de creer que todavia estás;
he vuelto a recordar las tardes del café,
las noches locas que siempre acababan bien.
y me he puesto a gritar estrellando el whisky en la pared,
por verte sonreir he vuelto yo ha perder...




Por verte sonreir - La fuga
Tard o d'hora havia de caure.

sábado, 1 de marzo de 2008

vistete de felicidad


Llavors arriba aquell dia en que el món fa tombarelles, el cel és vermell i les vaques volen. Una nova sensació ens envaeix el cos. La vida canvia de color, ara l’alegria regna sobre l’univers. La gent va ballant pel carrer, seguint un ritme incorporat en els seus cossos. Vesteixen de color vermell, taronja i violeta, amb un somriure dibuixat. La gent està cansada de veure merda a cada cantonada. Necessita desconnectar d’aquest pum pum, que cada dia els dona la suficient energia per fer exactament el mateix que l’altre dia, que cada dia. Ara bars musicals és el que queda d’unes grans empreses que embrutaven la societat. Ara la desconfiança i els prejudicis han desaparegut, ningú és menyspreat. Ara tothom és igual, ningú és diferent. Ara ni la geografia ni la mort ni el temps ens poden separar. Els diners, els béns, la competència han desaparegut, tot ha desaparegut, només queda FELICITAT.



Jo vull viure en aquest món.

miércoles, 27 de febrero de 2008

jo aquí, tu allà

No em posaré cursi per dir-te com et trobo a faltar, com et necessito i tota la pesca.



Aquí t'espero M.

lunes, 25 de febrero de 2008

Ja t'ho diré

Arribes de matinada, no tens res a dir,
véns molt cansada, encara és llarg es camí
no tot són flors i violes, també hi ha altres colors,
jo t'ompliré de besades i pinzellades d'amor.

Som petit de desig, s'ànima em demana poc.
Estic content d' estar aquí. Tu desbordes es meu foc.
Es cor et va a mil, ara tens calor; no et queda res as cap, deixa que et miri i t'estimi, ho faré de dalt a baix.

Pintaré es teu nom,
amb lletres ben grosses,
as teu costat
mil aromes de roques.

Com un fillet que no espera en una nit de Reis,
renecs amb impaciència, tranquils en un moment.
S'amor esquerda muralles, també tapa forats.
Per tu mouria muntanyes, estaràs as meu costat.

Encara que els ulls se't tanquin, sentiràs es meu encís,
fugir no és cosa fàcil, no t'hi podràs resistir,
embastarem nostros cossos, com un patró fet a mida
i ho cosirem amb suor i altres mels d'aquesta vida.



Aromes de roques

sábado, 23 de febrero de 2008

Orgullo y prejuicio


-Tiene que saberlo, tiene que saber que todo lo he hecho por usted. Es usted demasiado buena para jugar conmigo. Su conversación de anoche con mi tía me ha hecho recobrar la esperanza que ya creía tener totalmente perdida.
Si sus sentimientos siguen siendo los mismos dígamelo. Mi afecto y mis deseos no han cambiado, pero una sola palabra suya me silenciará para siempre. Sin embargo, si sus sentimientos han cambiado, debo decirle que ha embrujado usted mi cuerpo y mi alma y que la amo, la amo y la amo. Y que ya nada podrá separarme de usted.

-Está bien...

miércoles, 20 de febrero de 2008

Lucía Etxebarría

No hechamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se lleban con ellas.

lunes, 18 de febrero de 2008


No serveix de res que em passi hores escrivint un text. Simplement no val la pena ni que ho intenti. No sé que espero aconseguir fent això, potser només escric pel fet de distreure’m una estona, de descarregar tot el que sento o perquè si, qui sap. Però em sento inútil. Cada cop que em poso a escriure em quedo en blanc, em bloquejo. Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Sembla irònic, però és així. Fins i tot el millor escriptor deixaria el full en blanc, n’estic segura. És molt difícil plasmar els meus sentiments en un full. Les paraules sonen malament, i les frases no tenen cap sentit. A vegades va bé parar, parar en sec i oblidar-te de tot el que estàs fent en aquest moment. Intentar pensar únicament en el que vols, però llavors el teu nom torna a aparèixer al meu cap i em torno a bloquejar. Em poso nerviosa, insuportable i...

collide



Even the best fall down sometimes,
Even the wrong words seem to rhyme,
Out of the doubt that fills my mind.

Even the best fall down sometimes,
Even the stars refuse to shine,
Out of the back you fall in time
I somehow find, you and I collide.

viernes, 15 de febrero de 2008

Si con solo oír tu nombre me pongo nerviosa

domingo, 10 de febrero de 2008

soñaré..


Seguí caminando. Oía las suaves olas romper contra la arena, su olor se hacía cada vez más intenso y las estrellas brillaban, la luna también. Llegué. El mar se presentaba ante mí en medio de la oscuridad. Me quedé callada, no supe que decir. Me senté en la arena y cerré los ojos. Hacía frío, mucho frío, pero no quería irme, estaba maravillada.
Apareciste lentamente. Tu silueta, atractiva y elegante se iba perfilando poco a poco. Te acercaste a mí, y te sentaste, modesto, a unos metros de distancia. Nuestras miradas se cruzaban una y otra vez, y el frío se iba. Y yo sentía un cosquilleo en la barriga y estaba nerviosa y calmada y a gusto. Te acercaste un poco más y pusiste tu mano sobre la mía. Sentí tu calor, tu amargo calor que tanto había deseado. Me dejé caer en tus piernas y tus frágiles manos se enredaron en mi pelo. El cielo empezó a llorar, sus lágrimas cayeron sobre nuestros cuerpos. Pero nada ni nadie podía estropear este momento. Y tú y yo, fieles a nuestros sentimientos, seguíamos allí, tomando la luna juntos.
En aquel momento no se bien lo que sentía, supongo que era amor. Pero no la artística impostura del amor, sino el amor que es capaz de derrumbar la vida, impetuoso, ingobernable como un ciclón en el corazón ante el que nada se puede, ya te arruine o te embelese. Yo sentía ese amor.
Realidad y fantasía se unieron aquel día, era todo tan perfecto… pero como alguien dijo la verdadera perfección es imperfecta. Abrí los ojos, me encontraba tumbada en la playa, empapada por el agua de la lluvia o por mis lágrimas, quien sabe. No había nadie, solo una alma en pena, suspiré, un sueño más me había trasladado a tu lado. Me di cuenta que los sueños son aquellos deseos que sabemos que son imposibles, porque sino, ¿de que sirve soñar? Me consuela saber que cada noche la pasaré contigo; aunque cada vez que me levante mi corazón se rompa en mil pedazos.
No soy la misma; mi alegría se la ha llevado el viento, y mi sonrisa el mar.

TT


Un hermano; persona que tiene tus mismos padres, o solo el mismo padre o madre.
Para mí has sido mucho más que esto. Cuando estoy contigo me siento tan bien, me siento acompañada, protegida, me siento feliz. Eras para mí un segundo padre, un modelo a seguir, te respetaba y te adoraba. Eras hasta un amigo, me aconsejabas, me ayudabas y confiabas en mí.
Ahora un océano nos separa, pero algún día volverás. Y aquí estaré, esperándote, ansiosa por reírme otra vez contigo, para que llenes la casa de felicidad otra vez, con tu música y con tu olor. Te hecho de menos, lo admito. Pero es que durante 14 años, has estado siempre aquí, en la habitación del lado, para lo bueno y para lo malo. Y ahora faltas tú, falta una tercera toalla en el baño, falta tu ropa tirada por el comedor, falta tu cepillo de dientes en el armario, falta tu presencia, tu alegría.
Es ahora que me doy cuenta de lo importante que es un hermano, me siento tan afortunada; te admiro.

Que te vaya bien en Argentina, tete.

sábado, 9 de febrero de 2008

utopía

"La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se mueve diez pasos más. Para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar."


Eduardo Galeano

el paraíso


Ciudad sucia, negra, contaminada.

Quiero ir a mi tierra, a ese sitio donde los días pasan como segundos, y los segundos no pasan. Allí estoy durante unos días cada verano, cada invierno y cada primavera desde que tenia apenas dos años, pero hasta una cierta edad no te das cuenta de lo maravillosa que llega a ser aquella isla. Siempre la he visto como una segunda casa, como mi segunda casa. En ella he pasado mis mejores días o los peores, no lo sé, pero ahora eso que más da; en ella me siento bien, me siento en casa. Es inexplicable la verdad. Solo quien vaya en una de sus playas, perdido en la inmensidad del tiempo, se tumbe en su aún caliente arena, e intente contar todas las estrellas que aparecen en el cielo hasta quedarse dormido, podrá sentir lo que yo siento; podrá saber lo que es el paraíso; podrá saber que esa isla es MALLORCA.

le diste un mal nombre al amor


Oigo el mar que arrastra tu sentir, que mece tus suspiros como una barca de ternura. Oigo tu corazón que bombea sentimientos y espera caricias en tu piel, oigo tu voz que me hace temblar y oigo tu amor que me hace morir.

"Ella sigue allí, sentada en la orilla del mar. El cielo es rojo, naranja, rosa, amarillo; su mirada sigue fija al mar. Siente la brisa contra su piel, su cabello negro y suave se mueve con fragilidad. Su vestido blanco y ligero vuela al ritmo del viento y su cuerpo no deja de temblar. Tiene razones para ser feliz, sueña con cruzar el agua y a su tierra llegar. Su mirada es triste, pues allí no logrará llegar, ella, deja de soñar."