HIpocresia

És tan ridícula la gent. Creuen que et coneixen molt bé, que entenen perfectament la teva situació, i van donant-te consells, perquè segueixis els seus passos. Se senten molt importants al “ajudar” a tothom que troben oportú, donant consells totalment superflus, que no et treuen el dubte, sinó que tel fan més gran. Però si estan ells més perduts que tu! La gent es tan superficial. Es creuen amics de tothom, i fan veure que els importen, els donen suport quan ho necessiten i els hi mamen el cul tot el sant dia. No tenen ni idea de qui ets, de com ets, i no obstant et diuen com i quan has d’actuar.
Conformem-nos amb el que som i amb el que tenim, no intentem sempre ser més, o ser més “guais”.

Trist, però cert.
Perdó per aquest text, però és el que hi ha.

NO HACE FALTA LEER

Dos horas seguidas de informática pueden alterar el sentido de dos muchachas aburridas. Aquí tienen el resultado. Y es que esto de enviar e-mails larguísimos a alguien que tienes al ordenador de al lado es divertido.

PAULA:

Marta ens fem preguntes d'història pel hotmail ok? Bé si et fa pal no fa falta, perquè a mi me'n fa una mica, crec que només ho he dit per omplir pàgines, amb paraules buides i absurdes, només per complaure't i poder veure com es va allargant de mica en mica aquest mail. Sé que tu, particularment, tu, em podràs entendre. I estic aquí posant cada cop més bestieses. Perquè? Per complaure't. I ara no malpensis i creguis que no ho faig de gust, perquè t'estaràs equivocant. Estic contenta d'estar escrivint-te, perquè crec que una mica si quer val la pena, encara que t'estigui tocant molt els nassos, o qualsevol altra cosa, qui sap, segueixo aquí, firma, escrivint-te com una senyora de l'alta societat. Però no ens enganyem, no ho sóc. Només és una impostura. Estic a menys de dos metres de tu, escrivint-te un mail, entres que tu fas veure que estudies. Potser és veritat que ho fas, però no t'ho recomano. D'aquí a dos dies ja no te’n recordaràs. No ho dic com a una crítica, sinó com a una opinió. Trobo que va bé opinar sobre coses que trobes oportunes, mai se sap a on pots arribar així.Però que sàpigues que en part està bé que estudis, podràs arribar a casa i dir-li a la dona de fer feines, al pare, la germana o si no hi ha ningú a la gossa, que has estudiat. I tu et sentiràs bé, encara que sàpigues que no has fet res. Tranquil·la, tindràs la sensació de feina feta, que encara que no l'hagis fet, tindràs la sensació d'estar avançant en els estudis. S'ha de dir, vius en un mon oníric. Somies massa, Marta. Deixa d'estudiar, t'ho dic per el teu propi bé. Intenta, almenys intenta, entendre'm. Porto ja una estona escrivint-te, i podria seguir si volgués, però et veig ansiosa per rebre el meu missatge, del qual te n'enduràs una decepció. Perquè està ple de bestieses, de paraules buides, sense cap mena de sentit, i tu et demanaràs ¿quina pèrdua de temps no? Doncs no Marta, només ho he fet per una raó; per fer-te FELIÇ.

Ara és el teu torn, pots no respondre'm o dir-me que sóc una prima,que ho entendré. Ho entendré perquè ets tu, sinó no.

MARTA:

Trobo oportú discutir això que durant tot el mail m’has estat comentant (o criticant, o argumentant, o aconsellant...). Crec que el que faig o deixo de fer és assumpte meu, on tu ni hi entres ni hi surtis. Crec que la teva opinió sobre el que està bé o no, és a dir sobre el fet que he de deixar d’estudiar si no vull que m’agafi una paràl·lisi mental és més una idea generalitzada per la societat que està en contacte amb els joves adolescents que una opinió teva interioritzada i personal. Però ara me n’aniré per les branques. Crec que pot ser interessant que obris els ulls, mitjançant una explicació breu sobre la societat actual. Sona a tòpic, ho sé, però aquest cop aniré més enllà, i em donaré alguna llibertat a l’hora d’expressar-me. Bé crec que tu estàs dins del grup d’adolescents manipulats per la tonteria i la estupidesa amorosa d’avui en dia. Les pel·lícules de Hollywood ( R ), la música que escoltes(em), la manera de viure... Tot això ens fa ser persones més egoistes i menys intel·ligents. Els adults estúpids i manipulats també per una tonteria estúpida que els condueix a infravalorar-nos, com si ells no haguessin passat mai per aquesta mateixa sensació d’estupor i encantament cap a tot i cap a tothom. Amb això no t’estic defensant, a tu i als milers de joves manipulats –incluida jo- ni tampoc t’estic culpant a tu del problema social que envolta a la major part del món –excepte al tercer món- creat per una sèrie de factors que nosaltres mateixos hem creat. Senyor!, sona graciós. La nostra merda ens destrueix! Això sembla una cadena alimentària destructora que, generació rere generació, farà el possible per no desaparèixer, i seguirà creixent i augmentant la seva intensitat i per tant problemàtica.

Un cop dit això, que era simplement per ensenyar-te a argumentar en vista del teu mail, vull dir-te una altra cosa. Vull dir-te que el teu mail no era ple de paraules buides i sense sentit, per omplir pàgines en blanc. Les paraules que tu avui has creat, aquestes que dius que són buides, en realitat no existien. Avui han començat a existir, després que tu decidissis que havien d’existir. Doncs bé, sento espatllar-te la teva invenció, però aquestes paraules NO existeixen. Totes les paraules estan plenes de vida, siguin quines siguin, siguin com siguin. Un text és més o menys interessant, sempre i quant estigui format per paraules. Les paraules son essència si es saben utilitzar correctament. Les paraules son coherència i evolució, són visió de futur, són civilització humana. Per tant, crec que dir que les paraules són buides és un insult, no només cap a la gent que s’estima les paraules, sinó cap a la humanitat, cap a tota la humanitat. Fixa-t’hi, la broma a acabat sent un problema mundial que ens afecta a tots –gairebé com el canvi climàtic- però amb un poder de destrucció MOLT major. Veus, oi, que no es pot jugar amb les paraules? Les paraules són diversitat, com la humanitat, com el món. Jo m’estimo el meu món, i m’estimo les paraules, t’agrairia que si us plau retiressis les teves paraules i fossis més considerada a l’hora d’expressar-te. Aquest cop només has creat un problema mundial, pots estar tranquil·la.

Em queden molts aspectes per comentar, però no tinc ni temps ni forces. Així que això s’acaba aquí, amb dues conclusions importants, crec que amb dret de ser considerades. No m’agrada que es jutgin les paraules sense conèixer, o que es cregui que es coneixen –això encara es pitjor. I m’agradaria que fessis teva la idea que pertanys a una adolescència temporal normal, una etapa plena d’entrebancs, però preciosa. És el camí cap a la vida, no ho oblidis.

PAULA:

Trobo que no has estat gaire encertada quan has relacionat el fet que jo et digués que no estudiessis amb la societat actual, l’adolescència i la merda que ens envolta Marta. Trobo que t’has desviat molt del tema, i que no es pot relacionar un comentari que no volia arribar enlloc, amb un problema que ens afecta de ple tant a TU com a MI. Hauries de tenir més consideració al fer comentaris, i no generalitzar una sèrie de normes amb tota l’adolescència; encara que pràcticament tots els joves s’hi puguin sentir identificats. No pots dir que el meu comentari sigui una idea generalitzada per la societat. Estàs totalment errada. La finalitat del meu comentari era omplir una pàgina en blanc, i em sap greu si per tu dir això és insultar el teu món o les paraules, perquè potser en part tens raó, però aquí has donat una idea TEVA, i l’has englobat de manera que jo en surtis perjudicada. Però aquest fet el discutiré posteriorment. Ara em vull centrar en el problema de la societat. És veritat que jo estic dins del grup d’adolescents manipulats per la tonteria i la estupidesa amorosa d’avui en dia. Les pel·lícules de Hollywood, la música que escolto, la manera de viure... Tot això ens fa ser persones més egoistes i menys intel·ligents. Però si això és el que passa a els adolescents, a tots els adolescents, incluit a TU. Si sabem que això és el que passa quan tenim la nostra edat, no pots pensar, fer un pas endavant en la teva intel·ligència, ja que sembla que en tens tanta, i imaginar que això és un fet. No pots pensar que si sempre és així, no és que sigui res dolent, sinó que ha de ser així i que seguirà sent així sempre? Trobo que tant tu com el ( R ) vareu utilitzar aquesta veritat, incòmoda o no, com diria Algore, com a excusa. De fet, tothom ho utilitza com a una excusa, fins i tot els nostres professors. Això si que no és correcte. NO podem dir que estem dins d’un grup d’adolescents per excusar la nostra tonteria i les nostres històries amoroses. N’estic del tot en contra. A tu també et molesta quan la nostra professora ens ho diu, doncs no trobo correcte que tu ho facis ara. És una excusa per tapar els nostres defectes i dissimular tots els actes o impulsos que fem o que tenim. No sé, potser la que hauria de reflexionar ets tu Marta.

Ara vull parlar-te sobre les paraules. És veritat que el meu mail no estava ple de paraules buides i sense significat, perquè sinó no serien paraules, i ja que totes les que vaig utilitzar sortien al diccionari, és inapropiat dir que no tenien sentit. Si al respondre’m et referies a això n’estic del tot d’acord. Ara bé si el que em volies dir era que el primer text que t’he escrit no era un text buit, sense cap argument ni un fil conductor prou interessant, estàs equivocada. Primerament em sembla molt bé que per tu les paraules siguin molt importants, encara que crec que no t’hi has trencat molt el cap per deduir-ho. Perquè si no existissin, no hi hauria la comunicació, ni ningú s’entendria amb cap altra persona, que és un fet estrictament necessari en una societat, i més en la que vivim actualment. Per tant, vull dir-te que per mi el meu text era buit, encara que una sèrie de paraules, existents, hi sortissin escrites. El meu text no volia arribar enlloc, en canvi ha fet que tu et manifestessis contra les meves ideologies. No tinc gaire coses en contra el que has dit en aquesta segona reflexió.
Per tant abandono, estic cansada de donar voltes i voltes a una cosa que no ens portarà enlloc. Ara decideixes tu com acaba el text, encara que no el penso publicar.

La veritat, qui hagi arribat a llegir-se tot el text fins arribar a llegir aquestes paraules, té molt de valor. Potser el nostre “debat” no l’ha dut enlloc, potser està impressionat per lo rares que som, tant la Marta com jo, Paula, o potser no pensa res. Aquell que s'ho hagi llegit tot, serà lliure d'opinió.

una vanidad

A decir vedad nunca creí que me fuera[n] a importar. Pero mi interés hacia él[los] aumentaba repentinamente. La probabilidad entraba en juego en ese momento y confieso que sólo entonces me di cuenta -bajo una nueva luz que me iluminaba- que quizás sí. Y tuve la esperanza, sí, la tuve realmente de establecer una bonita relación con él[los], ¿cómo decirlo?, algo parecido a una amistad. Si, yo le[s] miraba como él[los] miraban a cualquier ser humano. Con curiosidad por sus impulsos, habilidades (y debilidades), motivos, reacciones. Realmente interesante. Había estado esperando con ilusión una charla con él[los].
Se trataba de una persona impresionante. De entre todas sus dotes la que destacaba con mayor intensidad, la que me proporcionaba mayor sensación de realidad, era su capacidad de hablar, sus palabras. Me quedé absorta ante su mirada. Sus ojos reflejaban una madurez descomunal. Era francamente admirable. Mientras las orillas cubiertas de hojas de otoño pasaban deslizándose lentamente ante nosotros, yo escuchaba su voz. El ruido de la ciudad quedaba atrás; interminables metros de silencio se sucedían, y nosotros seguíamos.

La verdad, fue una fantástica vanidad que encajaba con el estado onírico que impregnaba mis días últimamente. ¡Por Dios! ¿Acaso yo no podía ser feliz? En cierto modo no habría podido sentir mayor soledad y desolación si no hubiera alcanzado mi destino en la vida. Me aterraba la idea de haber perdido el inestimable privilegio de escucharle otra vez.

por verte sonreir

y ahora,

cansado de mirar tu foto en la pared,

cansado de creer que todavia estás;

he vuelto a recordar las tardes del café,

las noches locas que siempre acababan bien.

y me he puesto a gritar estrellando el whisky en la pared,

por verte sonreir he vuelto yo ha perder...

Por verte sonreir - La fuga

Tard o d'hora havia de caure.

vistete de felicidad

Llavors arriba aquell dia en que el món fa tombarelles, el cel és vermell i les vaques volen. Una nova sensació ens envaeix el cos. La vida canvia de color, ara l’alegria regna sobre l’univers. La gent va ballant pel carrer, seguint un ritme incorporat en els seus cossos. Vesteixen de color vermell, taronja i violeta, amb un somriure dibuixat. La gent està cansada de veure merda a cada cantonada. Necessita desconnectar d’aquest pum pum, que cada dia els dona la suficient energia per fer exactament el mateix que l’altre dia, que cada dia. Ara bars musicals és el que queda d’unes grans empreses que embrutaven la societat. Ara la desconfiança i els prejudicis han desaparegut, ningú és menyspreat. Ara tothom és igual, ningú és diferent. Ara ni la geografia ni la mort ni el temps ens poden separar. Els diners, els béns, la competència han desaparegut, tot ha desaparegut, només queda FELICITAT.



Jo vull viure en aquest món.