
Des d'aquí només el cel gris, entre les teulades, color de pedra vella, d'ala de colom, perquè aquí no arriben les cigonyes. El cel, des d'aquest balcó i en aquesta hora és sempre gris, usat, casi ranci. Però a vegades per trencar la normalitat i la serietat d'aquest color ella entra per aquest portal. Se'm fica per les puntes dels dits dels peus i de les mans, pels ulls i per la boca i se m'instal·la dintre meu. Llavors m'acostumo a la seva presència i m'hi sotmet cada dia sense reserves. De cop els fanals s'encenen i el cel oblida el seu olor de regrís i es torna negre i dorm. El que més m'agradava era el color blau, la remor de les ones, i l'olor, l'olor nova que mai no havia sentit... L'aigua era freda, però m'encantava. Jo sempre volia endur-me'n un tros, però vessava entre els dits, per més que els apretava.
T'enyoro, enyoro la mar, la nostra.